Angustia, Lágrimas22/01/2007 18:51

El miércoles 10 tuve que saltarme las clases porque me encontraba fatal, el viernes 12 fui a la papelería de mi barrio a comprar mi libro de valenciano de este trimestre y tenían que pedirlo, el lunes siguiente (15) me quedé afónica porque tenía faringitis. No fui a clase del 16 al 19, día en que me empezó la tos de viejo.


El sábado 20 mi messenger decidió darme esquinazo y no pude conectarme en todo el día con mi cuenta con el pretexto del error 81000306 (“no tenía” internet). Ayer, domingo 21, mi Nokia 7360 decidió ponerse malo. El botón «borrar» hacía las veces de “tecla hacia abajo”, las teclas *,0 y # eran en realidad el 7,8 y 9.Mi padre me descubrió un tipo nuevo de destornillador, el destornillador Allen. Lo abrimos y el teclado estaba húmedo, lo secamos, lo volvimos a montar y seguía igual. Lo dejé abierto toda la noche y esta mañana iba.


Al volver de clase, se había quedado como en parálisis, lo volví a abrir y tras mucho insistir en las teclas que no iban, al final arrancó. Ahora va y no va (sólo estas 4 teclas) cuando le da… si lo usas mucho, no falla.. si lo dejas solo unos 10 minutos o menos, o tarda mucho en marcar una de las 4 teclas o ni siquiera va. El SAT de Nokia en Alicante está en la calle Montero Ríos… Si alguien sabe algo de cómo funciona específamente este SAT, que lo diga, por favor… llevo una mala racha….


Por cierto, hoy, 22 de enero, mi mami cumple medio siglo ya :)

Lágrimas11/04/2006 16:03

Estoy un poco triste… y no debería estarlo. Pero me mantengo.

Lágrimas26/01/2006 19:38

¿Sabes cuando están tan convencida de que no se acaba, cuando sabes que vas a salir adelante, cuando estás convencida de que nada va a salir mal… que hasta piensas que algo va a salir mal precisamente por eso?

pues eso.

Lágrimas11/01/2006 20:08

Avui, al escambell de la cuina, llegint el principi del llibre de "Murmuris i crits. (Cartes a Mireia)", he plorat com una magdalena. No havia pasat de la pàgina vint-i-tres i ja estava plorant. Em sembla impossible dir aquest que estic a punt de dir, però… crec que tan sols quatre paràgrafs van ser més que suficients per encertar el pinyol.

"Avui és el dia del teu aniversari. Fas 20 anys. Aquest matí, tot just alçar-me, he entrat a la teua habitació buda. He obert la finestra, he deixat que el sol envaira estança. He mirat el teu llit fet i he dit: "Bon dia, Mireia!". A la nit, quan hem parlat per telèfon i t’ho he contat, tu has rigut, però m’has comentat que t’havia emocionat.

No sé si t’he dit mai que la casa és plena de la teua presència i de la teua germana. Hi ha coses vostes pertot arreu. Coses de quan éreu menudes, sobretot de quan éreu adolescents. De fet, els últims anys que vau viure a casa, van ser els anys de la vostra adolescència, primer la seua, després la teua . Quan us n’anàreu a viure a Barcelona -ella tres anys abans que tu- acabàveu de complir-ne 18, éreu ja majors d’edat i etràveu en allò que diríem el món adult jove. Per això, els diversos racons de la nostra casa conserven els anys anterios, a vostra vida adolescent. Ara, la teua germana ens visita més, però tu ho fas només de tant en tant. No vull amagar-te que de vegades entre a la teua cambra o al vostre espai, allà on jugàveu, estudiàveu, o féieu el que volíeu i mire amb enyor les coses. Sospite que per algun racó encara romanen amagades cartes dels teus "noviets" i algun bitllet d’autobús o alguna entrada a una discoteca. I fotografies i paperets de vés a saber què i dibuixets que tu feies i escrits teus, no sé si tristos.

Estigues tranquil·la, que no he tafanejat en tot això. Jo sé amb quin zel guardaves els teus secrets en aquells temps i com ets d’estricta, també ara, quan vols preservar la teua intimitat. Recorde els numerets que organitzaves si sospitaves que algú podia haver-se ficat en allò que consideraves només teu. No, no hi he tafanejat, però sé que tot aixó hi és. En els teus secrets amagats està la teua presència. De vegades puc sentir, fins i tot, determinada olor que és només teua i aleshores et veig parlant per telèfon converses inacabables que amb freqüència havíem de tallar insistint-te, perquè tu no les tallaves mai. I et recorde entrant i eixint de casa, fent bots, contenta, feliç, menjant-te el món. Però també et veig trista, plorant en algun racó e intentant dissimular-ho. I et sent remugar i indignar-te per qualsevol cosa.

Possiblement tu no recordaràs unes anècdotes teues molt significatives per a mi. Te les explique: de xiqueta havies sigut molt afectuosa. T’agradava molt que et feren amoretes i sempre responies a les carícies. Jo, cada matí per despertar-te, et feia beset i amanyacs i tu també me’n feies. Un dia, quan tenies ja ontze anys, et vas despertar, et vas alçar i em vas preguntar l’hora. Et vaig dir que et faltava poc perquè t’hagueres de vestir. Aleshores, vas tornar al llit i em digueres: "Doncs, vine a despertar-me". Amb allò no es que no estigueres desperta, que ho estaves, sinó que inconscientment reclamaves la teua dosi d’afecte de cada matí. Situacions com aquesta són summament gratificants per a una mare, ja t’ho pots imaginar."

Lágrimas22/11/2005 17:16

Ya nada que pueda escribir hará que suene mínimamente bien a mis oídos críticos. Es más una cuestión sentimental que de problemas con el léxico. Estoy tan ocupada, tan absorbida por el instituto… que dejo de lado otros aspectos de mí misma que tampoco están tan bien como yo creía.

Ayer me desmoroné. No pude evitarlo y, replegándome sobre mí misma, dejé salir -por consiguiente- lo peor que puede haber en mi interior. Silenciándome, rechistándome, mandándome callar… cargada de maldad y creyendo a pies juntillas lo que me decía mi subconsciente. Y entonces, tras volver a ser yo, tras esos minutos de desconcierto total llegué a comprender mi situación.

He estado permitiendo que esa minúscula parte de mí llegara a tomar control sobre mis decisiones, mis palabras, mis actos, mis respuestas… sobre mí. ¿Qué he hecho? Ser débil. He sopesado las consecuencias que esto puede traer, y aún así continúo pensando que no hay por qué temer lo que pueda venir. Que por muy malo que sea, el tiempo lo cura todo. Y que tarde o temprano voy a tener que acabar haciendo frente a este tipo de cosas.

Dejando a un lado el tema en concreto -del cual estoy empezando a creer que no hay solución alguna-, creo que va siendo hora de que olvide ese mal hábito que, por otra parte, a veces es ciertamente muy útil. He de ser fuerte… he de soportar el dolor… he de decir la verdad. Siempre.

Escuchando: A la mierda la primavera (Marea)
Sintiendo: Tristeza